De Hawaii al Jesuïtes Lleida

De Hawaii al Claver: “jo aprenc català i castellà i els meus amics practiquen anglès amb mi”

| 06-02-2018

El Noah té 15 anys i fins no fa gaire feia surf per les platges de Hawaii durant les seves estones lliures. Ara ha canviat aquell hobby pel futbol… al camp de l’Atlètic Segre de Lleida. Es declara fan incondicional de les “patates braves” (ho pronuncia en lleidatà!) però admet que els caragols no li fan molta gràcia. Sobre el seu canvi de vida, diu que al Claver està vivint “una experiència única, amb gent magnífica, que m’ajuda a créixer i a seguir endavant”.

“Un conegut de la meva família, amb vincles amb Lleida, em va proposar venir aquí durant un any i jugar a l’equip. Havia de buscar una escola i com que la meva mare és professora, va conèixer el Claver i, de seguida, se’n va enamorar”. A l’estiu va estar en altra escola de Catalunya, a Salou “però allà era tot en anglès i jo necessitava impregnar-me del català i del castellà”. Per fer-ho, va mirar els canals de televisió i procurar mirar pel·lícules de cinema “La primera que vaig mirar en espanyol va ser Tadeo Jones. Em va fer riure molt i la vaig entendre força”.

“Jo quan vaig saber que venia de Hawaii vaig flipar un munt… i li vaig preguntar què nassos se li havia perdut a Lleida a un noi així”. Qui parla és el Joan, un dels amics que ha fet el Noah “jo ja m’he autoconvidat a casa seva l’any que ve”. “Jo també!”, diu el Pepe, un altre de la colla del Noah. “Podríem plantejar-nos el viatge per finals de quart d’ESO ”, aventura una de les professores…. “ja tens lloc per a tanta gent?”. ElI fa com que sí amb el cap. I, malgrat la seva timidesa, riu i s’encongeix d’espatlles.

Joan, Noah i Pepe.

Joan, Noah i Pepe.

Òbviament, en Noah parla un anglès perfecte. “És la meva llengua materna, no en tinc una altra”, diu resignat. Fins i tot el sorprèn que els alumnes es fixin en el seu accent perfecte. Els Pepe i el Joan coincideixen “és una manera fantàstica d’aprendre anglès, practiquem força; nosaltres li parlem en castellà o català i ell ens parla en anglès”. “I a banda, l’experiència que suposa tenir un amic de l’altra punta de món. És una altra manera de veure la vida, una altra cultura…no vegis com mola dir que tens un amic de Hawaii!!”, diu el Joan.

El primer dia que va venir a l’escola, a l’octubre, tots els alumnes de tercer d’ESO es van esvalotar una mica: “havíem de fer un projecte però la veritat és que no li vam fer massa cas, estàvem tots pendents del Noah”, reconeix el Pepe. El van encerclar i se’l miraven. “el vam cosir a preguntes, pobre xaval”, diu el Joan.

A banda dels amics, l’escola ha jugat un paper clau en la seva integració a la ciutat. “M’agrada molt la manera que té el cole d’ensenyar, és molt interessant i m’ha permès aprendre de seguida moltes coses”, assegura el jove. “A Hawaii també funcionem d’una manera semblant, per això quan et desplaces tan lluny i tens la possibilitat de sentir-te com a casa, et sembla fantàstic. No he hagut de fer cap esforç per fer amics”.

La ciutat de Lleida és, diu, “perfecta per començar a viure en un altre país. És petita, de seguida te la fas. I aquí he descobert, per primer cop la boira”. No l’havia vist mai, i molt menys com la de Lleida, espessa i persistent. “Fins i tot la meva mare es va espantar el primer dia que va haver de conduir amb boira. No sabíem que els cotxes incorporen llums antiboira, això a Hawaii no passa!”.

Un altre dels avantatges de Lleida és que està molt a prop de Barcelona. El Noah ha anat al Camp Nou, en una de les visites del seu pare. “Va ser una eliminatòria de la Champions, contra l’Olimpiakos. Em va encantar. I sí, el Barça va guanyar”. Reconeix que el món del futbol professional és molt exigent. “Abans sempre deia que de gran volia ser jugador del Barça; ara ja veig que això serà impossible”, riu i alhora se’n lamenta.

Sona el timbre que indica el canvi de classe. El Noah s’aixeca i mira el Joan i el Pepe. “va, que farem tard”, i a poc a poc, recullen les seves coses i marxen, mirant fotos de Hawaii al seu mòbil.

Comparteix