Entrevista al Pare Ribalta

El jesuïta més gran de la comunitat que viu al Claver (99 anys) repassa la seva vida dins la Companyia de Jesús, la seva trajectòria professional en el camp pedagògic i analitza l’actualitat.

“mai he deixat de fer coses i aquesta és la clau de la meva vida”

| 23-01-2018

Trobar persones de 99 anys amb el cap tan clar i amb tantes ganes d’explicar com el pare Joan Ribalta és francament complicat. És menut, va a poc a poc i no té pressa. És la viva imatge de l’austeritat: s’asseu a la seva cadira de sempre, vesteix de manera senzilla i no té cap luxe. Bé, per ell, la figura de Sant Ignasi podria ser el seu luxe, la seva droga, el seu live motive.

Amb aquesta senzillesa, ha rebut a periodista lleidatana Lorena Metaute, de la revista dominical “Lectura” (Grup Segre). Amb ella, repassa la seva vida: explica que va entrar a la Companyia de Jesús quan tenia 15 anys “perquè el vent bufa, i a tu et toca. A mi em a passar i em vaig sentir cridat”. Allà, a Manresa, va començar tot un periple de formació: Manresa Barcelona, Vic, Itàlia… i un cop ordenat jesuïta, l’envien a Alacant, a posar en marxa una de les millor escoles d’Espanya d’aquella època “vaig tenir d’alumne el José Bono, del PSOE i altres personalitats de la política actual”.

D’allà, tornada cap a Barcelona, a Sarrià, passant per Saragossa i quan tenia 52 anys, arriba la seva gran feina: el Claver. “Amb les meves mans, jo vaig fer l’antiga gàbia del pati, perquè m’agradava molt el tennis i vaig voler que es nois d’aquí tinguessin una pista”.

Centenars, milers d’alumnes han passat per les seves mans. “Aquí al Claver no però a d’altres llocs em va tocar impartir classes de coses que ni sabia, ni dominava ni m’agradaven, com les matemàtiques”. Va formar part de la revolució pedagògica que es va fer als 70 a Raimat: “obrir l’escola a nenes ja va ser tot un gran pas endavant. I impartir classes en català també”. I ara, veu l’Horitzó 2020 com “una necessitat. Els nens han de ser el centre de l’aprenentatge, hem de canviar els rols, necessiten formar-se com a persones a l’aula perquè la societat cada cop és pitjor, cada cop s’individualitza tot més”. “Avui hi ha nens que no poden parlar mai amb ningú perquè no tenen ningú que els escolti. I escoltar és una gran teràpia”.

I fruit de tot plegat, considera que la classe política actual és “de qualitat molt baixa, els seus interessos són molt primitius, persegueixen l’enriquiment personal, mai l’interès general”. No té la fórmula màgica, però explica la seva: “tot allò que facis, fes-ho en tan en quant convingui a Déu”. I sentencia: “el diàleg és l’únic camí per desentortolligar tot això. Fins que no s’asseguin a parlar, no avançarem. Parlar i cedir, però sobretot, parlar. I en tot, servir i estimar”.

Podreu conèixer més: anècdotes, vivències i alguna que altra confessió sobre el Pare Ribalta en l’entrevista que es publicarà a Lectura properament.

Comparteix